5 dones que han marcat la història de Catalunya

Hi ha una dita que diu que la història l’escriuen els poderosos i els vencedors, i és ben certa. Si repassem els llibres d’història, veiem que els noms escrits en majúscula i negreta són, majoritàriament, masculins, mentre que els femenins hi apareixen en comptades ocasions.

Tanmateix, a la nostra terra hi ha hagut moltes dones rebels i inconformistes que, d’una manera o altra, han influït en el curs de la societat. Malgrat això, sovint han quedat relegades a un segon pla.La visió hegemònica masculina de la història i el masclisme estructural que arrossega la nostra societat han fet que aquestes dones no ressonin en la memòria col·lectiva, tot i les seves grans fites. Per això, avui et presentem cinc dones que han deixat una empremta inesborrable en la història de la nostra terra, llengua i tradicions.

Federica Montseny (1905-1994): la primera dona ministre

Federica Montseny va ser una líder anarquista, política, escriptora i una clara defensora de la llengua i la cultura catalanes. Va ser la primera dona ministra de la història del govern espanyol, ocupant la cartera de Sanitat. Des d’aquest càrrec, va impulsar polítiques socials innovadores com l’assistència a la maternitat, llars per a infants i reformes en salut pública.

Defensora dels drets de les dones, va lluitar per l’emancipació femenina dins del moviment llibertari. Amb la fi de la Guerra Civil i l’inici de la dictadura, va marxar a l’exili a França, on va continuar demostrant el seu compromís amb la justícia social i la llibertat de les dones.

Mercè Rodoreda (1908-1983): un símbol de resistència del català

Mercè Rodoreda és un dels grans exponents de la literatura catalana, amb obres mestres com La plaça del Diamant, Aloma o Mirall trencat. Clara defensora del català i de la cultura catalana, va haver de marxar a l’exili al finalitzar la Guerra Civil. Des de l’exili, va escriure una prolífica obra amb una clara mirada política, catalanista i feminista.

Rodoreda va tenir un paper clau en revitalitzar la literatura catalana després de la Guerra Civil, en un moment en què el català estava perseguit i censurat pel franquisme. La seva obra, escrita íntegrament en català, va demostrar la riquesa i la capacitat expressiva de la llengua, fent-la accessible a un públic ampli i internacional.

Dolors Aleu (1857-1913): la primera llicenciada en medicina

Dolors Aleu va ser la primera dona a obtenir el títol de doctora en medicina a tot l’Estat espanyol. Va aconseguir la seva llicenciatura el 1879 i es va doctorar el 1882, en una època en què les dones tenien grans dificultats per accedir a l’educació superior.

Aleu va exercir com a metgessa més de 25 anys, especialitzant-se en ginecologia i pediatria, demostrant un fort compromís per millorar la salut de les dones i els infants. A més, va lluitar per l’educació sanitària femenina i va promoure la higiene i la prevenció de malalties.

Francesca Bonnemaison (1872-1949): una pionera en l’educació de les dones

Francesca Bonnemaison va ser una pedagoga i activista cultural pionera en l’educació de les dones a Catalunya. El 1909 va fundar l'Institut de Cultura i Biblioteca Popular de la Dona, la primera escola d'Europa dedicada exclusivament a la formació femenina.

Amb aquest projecte, va oferir a les dones de totes les classes socials l’oportunitat d’accedir a l’educació i a oficis, en un moment en què la seva formació era molt limitada. Defensora del dret de les dones a la cultura i al treball, va impulsar ensenyaments tècnics, artístics i humanístics. A més,va ser una figura destacada en el moviment feminista català i en la promoció dela llengua.

Montserrat Carulla (1930-2020): una clara defensora de la llengua i la terra

Montserrat Carulla va ser una actriu catalana i un gran referent en el teatre, cinema i televisió en català. Amb una trajectòria de més de sis dècades en les arts escèniques, va participar en obres de tota mena, així com en pel·lícules i sèries de gran èxit.

Va ser una defensora activa de la llengua i la cultura catalanes, contribuint a la seva normalització en l’àmbit audiovisual durant i després del franquisme. El seu paper va ser tan clau que va rebre diversos reconeixements, com el Premi Gaudí d’Honor, pel seu llegat artístic.